Emelie Forsberg:
La segona primera vegada

Emelie, vas estar gairebé un any aturada. Com se sent tornar a competir?

Emelie: Tinc molta motivació i moltes ganes de tornar a competir i de veure de què soc capaç. Sento que em queda un últim capítol com a esportista, potser tres estius més, així que he decidit donar-ho tot i aprofitar l’oportunitat.

Això ha canviat la manera com vius les curses ara?

Sens dubte. Portava molt de temps competint, però ara que m’hi he posat una data límit, ho visc tot d’una altra manera.

Fins i tot quan recullo el dorsal o faig una cua llarga, penso: «Carai, és un privilegi ser aquí». Sé tota la feina que hi posa l’organització i vull ser-hi, escoltar-los i donar-los suport. El briefing, l’entrega de premis, tot.

Potser abans ho donava més per fet.

Durant el temps que vas estar aturada, què és el que més vas trobar a faltar de la competició?

Tampoc diria necessàriament que fos la cursa en si.

Durant els meus tres embarassos, vaig veure com l’esport creixia tant i com el nivell no parava de pujar. Això em va fer agafar molta curiositat: puc tornar a un altre nivell? Encara ho porto a dins? Puc continuar evolucionant com a esportista?

Crec que el més important és la curiositat per la meva pròpia fisiologia, i competir es converteix en la manera de veure on soc exactament.

Has decidit tornar a les ultras més llargues després de gairebé una dècada. Per què?

És el que més m’agrada fer: 60, 80, 100 quilòmetres. Aquests últims anys no he tingut moltes hores per entrenar amb els embarassos, la lactància i les criatures petites a casa, així que sé que serà dur.

Però l’etapa de la vida en què tens la forma física per rendir com a esportista és curta. Per això vaig decidir: d’acord, ara és el moment de tornar a allò que realment m’apassiona.

Què tenen les ultras que t’agradi tant?

Em fascina el que pot arribar a fer el cos. Pots pujar una muntanya, baixar per l’altra banda, fer el volt a un altre cim, recórrer molta distància i veure un munt de paratges preciosos.

Quan vaig començar a córrer, això era una part molt important de l’atractiu. Córrer em donava aquesta sensació de llibertat i exploració, tant físicament com pels llocs on podia arribar.

I em continua fascinant el fet que ens puguem moure tan ràpid per aquest terreny durant tantíssimes hores.

La maternitat ha compromès aquesta sensació de llibertat?

No ho veig pas així.

Quan vam decidir tenir fills, sabíem que ens canviaria la vida. Sabia que durant uns anys significaria més planificació, potser entrenaments més curts i la necessitat de recuperar més bé.

Però la llibertat és una paraula molt gran. Com a esportistes ja som molt lliures: com vivim, on vivim... Per tant, no, no sento que la maternitat m’hagi pres aquesta llibertat.

I t’ha ensenyat alguna cosa que ara t’emportis als entrenaments?

La lliçó més gran és que no cal seguir un pla fix. Et pots adaptar. Potser no pots fer el que tenies previst, així que fas una altra cosa. A vegades és igual de bo, a vegades fins i tot pot ser millor, i a vegades potser no tant, però continuaria essent vàlid.

Crec que aprendre a estar tranquil·la quan cal canviar de plans m’ha anat molt bé mentalment.

Com es tradueix aquesta adaptabilitat en el dia a dia?

A vegades no dorms. A vegades una de les meves filles està malalta, o el bebè et necessita tot el dia, o simplement sents que necessiten passar més temps amb tu.

Has de ser capaç de dir: d’acord, d’aquí a una hora no aniré a entrenar.

Crec que, com a mare o pare, a vegades has de passar a un segon pla. Les meves filles sempre seran el primer, especialment durant aquests anys més intensos quan són petites.

T’ha canviat el cos després de tres embarassos?

La veritat és que no ho crec. Quan corro, em continuo sentint jo mateixa.

La complicació principal ha estat al peu. Quan vaig córrer a Mallorca l’any passat, la meva primera cursa internacional després del tercer embaràs, encara donava al pit. Crec que la relaxina i tenir els lligaments més laxos van ser un dels motius pels quals em vaig fer un esquinç al turmell, i encara en tinc complicacions.

Però per la resta, quan corro, em sento totalment jo mateixa.

On sents que tens més feina per fer ara mateix?

Sincerament, a tot arreu.

Encara sento que estic un esglaó per sota del meu millor nivell. I ni tan sols sé si el meu millor nivell d'abans estaria a l'altura de les millors corredores d'avui.

He de treballar la baixada, la pujada, córrer en pla, la força… tota la base.
Però em fa molta il·lusió. M’encanta entrenar i treballar per millorar.

I què és el que encara conserves?

La capacitat cardiovascular continua sent força bona. Els meus temps a les pujades són més o menys els mateixos que abans. El que he perdut més és velocitat i capacitat per baixar ràpid.
Però crec que recuperaré aquests aspectes més de pressa gràcies a tots els anys d'experiència que porto al darrere.

Aquesta temporada t’ho ha confirmat?

I tant. A principis d’any, no sabia gens com aniria la cosa.

Quatre setmanes abans de Transvulcania, encara no sabia si podria prendre la sortida. Només havia corregut unes tres setmanes abans, així que ser allí i veure’m capaç d'afrontar una cursa de vuit hores ja va ser molt especial.

M’ha demostrat que el meu nivell màxim continuava sent força alt. Estava orgullosa de poder complir les meves pròpies expectatives.

Què vas aprendre a Monte Rosa?

Em feia molta il·lusió provar una altra ultra, més a prop de les dotze hores, i Monte Rosa em motivava molt.

Però després d’uns 3.500 metres de desnivell negatiu, els quàdriceps se’m van col·lapsar completament. Cada pas em feia mal, i encara em quedaven 3.000 metres més de baixada.

Pensava que havia entrenat prou les baixades. Es veu que no.

Però vas continuar.

Sí. No era cap lesió, simplement feia molt de mal. Així que vaig continuar avançant.

Després va venir la KIMA, on vas haver de plegar. Sents que vas tenir un mal dia?

No diria que fos un mal dia.

Sabia que la KIMA era molt tècnica i que hi havia el risc que el peu em tornés a donar problemes. Al principi em vaig sentir molt bé, però em vaig tornar a torçar el peu i no volia arriscar-me a estar sis mesos més parada, així que vaig baixar cap a la carretera i vaig plegar.

Però vaig gaudir molt d’estar allí. Em va donar moltes ganes de tornar a fer terrenys més tècnics, i va ser un bon recordatori per treballar els meus punts febles: més força als peus i més fisioteràpia.

Què t’ha ensenyat aquesta temporada?

Potser que hauria de confiar un mica més en mi mateixa.

Encara que no hagi competit tant aquests últims anys, continuo tenint molta experiència al darrere. Crec que he de confiar que el meu cos sap exactament el que fa.

I què t’emportes de cara a l’any que ve?

Més confiança, espero.

Aquesta temporada ha estat una bona confirmació que, fins i tot quan no tinc la sensació d’haver entrenat especialment bé, el meu nivell de base continua sent bastant alt.

Així que em sento motivada per veure què passa si aconsegueixo construir a partir d'aquí.

Et fa més por fallar-te a tu mateixa o fallar als altres?

A mi mateixa.

Ara que soc més gran, ja no em fa gens de peresa pensar en què diran els altres. En general, tampoc no soc tan important per a la gent. I si tenen una opinió, és cosa seva.

Les Templiers n’és un bon exemple. Potser la gent em veu allà i pensa que hauria de quedar entre les tres primeres. I potser faig la cinquena, la sisena o la desena i pensen: «Carai, potser ja no està tan forta» o «Potser ha tingut una mala cursa».

I jo puc estar-ne completament feliç.

Crec que aquesta és una de les raons per les quals em fa tant de goig competir ara. Ja no sento la pressió dels altres.

T’has concedit tres estius més. Què vols fer-ne?

Tinc una llista de coses pendents.

La Hardrock em ronda pel cap des que vaig començar a competir. Per poder-hi participar necessito una cursa classificatòria. I també m'agradaria fer l'UTMB una vegada, simplement per viure l'experiència de completar tot el recorregut.

Aquestes són probablement les dues grans curses que encara vull fer.

I després vull anar fent maratons i ultras d’uns 80 quilòmetres pel camí.

Què és per a tu l’èxit en aquesta etapa de la teva vida?

Per a mi passa molt per tenir temps.

Ara que tenim fills, trobo molt important, i molt bonic, poder passar temps amb ells. Sempre vaig imaginar que passaria molt de temps amb els meus fills. No els vull deixar a les set del matí i recollir-los a les sis de la tarda.

En Kilian i jo volem tenir un bon dia a dia amb les nostres filles. Volem tenir temps, paciència i energia per gaudir de la vida en família.

Sempre he tingut clar que volia una vida més tranquil·la. No crec que la manera com funciona la societat d’avui dia sigui necessàriament saludable per a les famílies o les relacions. Viure a prop de la natura també ha estat sempre important per a mi. Tenir temps, mantenir relacions amb la gent del meu entorn, transmetre bons valors a les meves filles, fer alguna cosa que tingui sentit.

I les coses que tenen sentit poden ser molt diverses. El simple fet de ser present a la vida de les meves filles ja té molt de sentit per a mi.

Així que l’èxit no és només el que passa en una cursa. Tot el conjunt ha de funcionar. El camí per arribar-hi ha de valer la pena.

Tries aquesta mena d’èxit per damunt de ser la millor esportista que podries arribar a ser?

Crec que, en certa manera, ja ho fem.

Vivim en un lloc petit a prop de la natura. No tenim un accés fàcil a metges de l’esport, fisioterapeutes ni a tots els centres de suport que ens podrien ajudar com a esportistes professionals.

Així doncs, el nostre estil de vida ja reflecteix aquesta tria fins a cert punt.

I tant que ho volem continuar combinant amb el fet de ser esportistes professionals. És una pregunta difícil. Però crec que la nostra manera de viure ja diu molt de quines són les nostres prioritats.