Helen, on vas créixer?

Helen: A Hangzhou, una ciutat molt natural on tothom viu al voltant del Llac de l’Oest. Casa meva era a la vora del riu Fuchun, famós per una pintura antiga amb tinta que es diu Dwelling in the Fuchun Mountains. Tot són rius i muntanyes, per tot arreu.

Com era créixer en aquest paisatge?

Quan era petita, em semblava normal. No pensava que les muntanyes fossin especials. Simplement hi eren.

Però després vaig créixer i vaig marxar a Pequín per estudiar i treballar. A les grans ciutats, les muntanyes són lluny. No hi ha grans rius. Només edificis, cotxes, metro. Quan deia que era de Hangzhou, la gent em preguntava: “Què hi fas aquí?” A la ciutat troben a faltar aquell entorn ple de vida.

I què hi feies, allà?

Hi ha una dita que diu que si tens grans somnis, només la ciutat més gran pot estar a la seva alçada. En aquell moment pensava que Pequín era això. Millor sou, millor feina, vida de ciutat. Bons restaurants. Espectacles. Cinema. Això és el que creia en aquell moment.

Què et va fer tornar a les muntanyes?

Estava cansada del cel gris del nord de la Xina. Així que un matí de març de 2023 vaig decidir sortir a caminar per buscar la primavera. Volia trobar arbres verds i flors. Vaig triar una ruta de 20 km i vaig sortir per passar-hi tot el dia.

Però quan hi vaig arribar, hi havia gel i neu. Els arbres i les flors encara dormien. Vaig adonar-me que la primavera arriba abans a la ciutat, perquè hi fa més calor.

Tot i així, quan vaig tornar a casa, vaig voler tornar-hi de seguida. Va ser llavors quan vaig entendre que potser m’havia enganxat a les muntanyes.

Enganxada… com?

Em fan sentir viva, no com una màquina que només treballa. A la ciutat, tot sempre és igual. A la natura, tot canvia. Les plantes creixen. Els animals es mouen. A la primavera, floreixen les flors i els arbres es tornen verds. A l’estiu, el bosc s’omple de vida.

També visc el temps de manera diferent. Si plou a la ciutat, em quedo a casa. Però a la muntanya, la pluja també és bon temps.

I la gent amb qui hi vas és diferent. Més pura. Les converses són més presents.

Per què creus que la gent comença a caminar?

Crec que molts ho fan per escapar del dia a dia, de la vida ocupada de la ciutat, de la pressió de la feina, de la família.

Per mi, abans de caminar, potser l’únic important era la feina. Però després, la vida es va fer més rica. I la pressió va disminuir.

Com vas començar a córrer?

A finals de 2023, una amiga em va convidar a una cursa de trail. Era la primera. I vaig pensar: si corro més ràpid, puc veure més paisatges bonics en menys temps. Puc veure més. I aquesta idea em va encantar.

Ara ets corredora professional. Com hi has arribat?

Corro per explorar. I les curses m’hi ajuden. Em mostren camins, gent, i a més hi ha seguretat. Em permeten viatjar i descobrir nous paisatges.

També guanyes curses. Per què creus que passa?

Gaudeixo cada moment a la muntanya. Sempre que puc, hi vaig. Entreno, hi torno una vegada i una altra. I a poc a poc em faig més forta, més resistent. Però no ho faig per guanyar.

Només intento passar cada cop més temps a la muntanya. I llavors van arribar les victòries.

Què sents quan corres?

Em sento amb energia, viva. Quan corro, no penso en córrer. Penso en el que tinc al voltant.

Córrer és la meva manera d’explorar.

Quan et sents més connectada amb la natura?

En curses d’alta muntanya, hi ha molt fang. De vegades fins als genolls. És quan em sento més connectada, perquè és com si formés part del paisatge. Som natura.

Has dit que busques una simbiosi amb la natura. Què vols dir?

Simbiosi, no dominació. Estem perdent paisatges preciosos. Potser d’aquí a 10, 20 o 50 anys, les muntanyes desapareixeran, els animals també, i només quedaran edificis. No vull això.

Si comencem a protegir el medi, si els animals no tenen por, podem viure en harmonia.

Què t’ha ensenyat la natura?

Primer, a acceptar la incertesa. El temps que canvia, els animals inesperats, les condicions diferents.

Després, a protegir-me, a preparar-me.

Abans, sempre tenia un pla B. La meva mare em podia enviar alguna cosa si m’ho deixava. Algú m’ajudava. Però a la muntanya vaig haver d’aprendre a resoldre les coses sola. I això em va fer més segura.

Què diries a algú que encara no ha fet el primer pas?

Només cal una vegada. Una excursió. Un dia a la natura. I ho sentiran.

Som més forts del que pensem. 10 km semblen molt. Però a la muntanya, el paisatge canvia, veus llacs, arbres, flors, animals. El temps passa. Acabes. I t’adones que pots.