Un canvi de ritme

Emelie, a les xarxes socials vas comentar que aquest tercer embaràs ha estat força diferent dels dos anteriors. T’importaria explicar per què?

Emelie: Així és, cada embaràs ha estat únic. Durant el primer, el meu cos va respondre bé i vaig recuperar ràpidament el meu nivell de rendiment atlètic. Em va sorprendre la naturalitat amb la qual vaig tornar a entrenar. Però després del segon, em vaig adonar que la recuperació exigia més esforç. Així que en aquest cas era conscient que necessitaria fer una mica més de feina amb l’entrenament de força i del core. Per no parlar d’un cansament molt més gran entre les setmanes 8 i 15, que m’explico pel fet que el meu cos estava menys en forma que abans del meu primer embaràs, en particular.

Has fet una preparació diferent per a cada embaràs?

Per a aquest tercer embaràs, m’he centrat a fer un entrenament específic del core i a reduir les obligacions professionals per recuperar-me millor. Per descomptat, combinar-ho amb dues nenes petites és un desafiament en si mateix, però m’ha ensenyat a prioritzar la recuperació i a escoltar el meu cos de noves maneres. Físicament, també he après a acceptar un ritme més lent. Durant el meu primer embaràs, vaig sentir que havia de “tornar forta” al més aviat possible, però ara reconec que prendre’m un temps per recuperar-me és una part essencial del procés.

Això inevitablement té un impacte en la forma en què abordes mentalment la recuperació.

Intento mantenir-me enfocada en el més important: ser present per a la meva família. És fàcil quedar atrapada en els horaris d’entrenament o en les expectatives dels altres, però em recordo a mi mateixa que el meu viatge és meu. Cada embaràs és diferent, i he tractat d’abraçar aquesta singularitat.

I pel que fa al menjar, has fet algun canvi en la teva dieta?

Sí. Soc vegetariana i, per tant, des del principi vaig saber que hauria de prendre suplements de B12. Però durant el segon embaràs, els valors em van baixar tant que el meu metge em va suggerir que comencés a menjar peix i molts més productes lactis com el iogurt. Així que vaig introduir el quefir en la meva dieta, i això m’ha ajudat molt. Actualment, només m’he d’assegurar que realment prenc prou proteïnes per esmorzar, dinar i sopar. També afegeixo una mica de proteïna en pols a un batut i procuro obtenir prou aminoàcids.

La maternitat o la paternitat i l’atletisme professional sembla que requereixin enfocaments oposats: una planificació meticulosa d’una banda i una certa quantitat de “deixar anar”, de l’altra: no podem controlar tot el que els passa als nostres fills. Com aconsegueixes equilibrar aquestes exigències?

Definitivament es tracta d’adaptar-se. Necessites tenir un pla més gran, però a mesura que el segueixes l’has d’anar ajustant. Com a atleta, m’agrada seguir un pla estructurat, però com a mare, sovint cal improvisar. He après a acceptar els canvis de plans i a no obsessionar-me massa quan les coses no surten com esperava. Per exemple, alguns dies podria haver planejat una sessió d’entrenament llarga, però si les nenes em necessiten o no em trobo bé del tot, la reduiré a una simple caminada o a un entrenament lleuger. Es tracta de fer el millor que puguis cada dia, ja sigui un entrenament complet o simplement una passejada curta amb el gos. És molt diferent de les clàssiques setmanes d’entrenament de 25-30 hores. Però estic contenta de poder dedicar-me alhora als meus altres projectes, com Moon Valley, encara que sigui diferent de l’aspecte esportiu, on sents al teu cos el que està passant, ja que no estàs entrenant.

Un pot imaginar que això requereix reprogramar el cervell, després d’anys d’entrenament al més alt nivell.

Amb el temps, he descobert que aquesta flexibilitat en realitat enforteix la meva resiliència i adaptabilitat, com a atleta i com a mare. La maternitat t’ensenya paciència, i això es trasllada al meu entrenament. No passa res si un pla no surt a la perfecció. Crec que aquesta és una de les lliçons més valuoses que he après com a mare i com a atleta. Alguns dies em sento esgotada i sé que no podré donar el 100 % en el meu entrenament. No passa res. Miro de celebrar les petites victòries, com poder sortir amb les nenes o anar a córrer una estona, i aquest canvi de mentalitat ha marcat una gran diferència en el meu benestar.

Parlant de mentalitat, quina ha estat la diferència més gran entre les teves expectatives i la realitat? Ha estat en els canvis físics, la gestió del temps o una altra cosa?

Vaig afrontar el meu primer embaràs amb la ment oberta, escoltant el meu cos i adaptant-me segons fos necessari. Si bé estava en molt bona forma i podia mantenir un nivell d’activitat alt, inclòs el senderisme a l’Himàlaia durant el meu cinquè mes, vaig aprendre a respectar els meus límits. Per exemple, després de fer un esforç excessiu, em vaig trobar malament i em vaig adonar de la importància de l’equilibri i la recuperació. Aquestes experiències van tenir un valor incalculable, ja que em van ensenyar a mantenir un ritme millor durant els embarassos posteriors i a prioritzar el meu benestar juntament amb les meves ambicions.

Hi ha alguna cosa que vegis avui que no haguessis anticipat en aquell moment?

Una de les sorpreses més grans per a mi va ser la quantitat d’espai mental que ocupa l’embaràs. Esperava notar els canvis físics, però no estava preparada per al canvi mental. Tot, des de planificar l’arribada del nadó fins a pensar en com canviaria la meva carrera, va requerir més esforç mental del que havia imaginat. Soc algú a qui li agrada mantenir el control de les situacions, però l’embaràs té una forma de recordar-te que no pots controlar-ho tot. Aquesta va ser una lliçó d’humilitat necessària per a mi.

El teu company, en Kilian, també és atleta. Tots dos abordeu els desafiaments físics, com l’embaràs i les lesions, de manera similar?

Absolutament. En Kilian ha estat un suport increïble al llarg de tots els meus embarassos. Entén el cost que tenen per al meu cos i m’ajuda en tot el que pot, especialment a les nits sense dormir. Si bé les nostres experiències difereixen, compartim un respecte profund pels desafiaments físics i mentals als quals cadascun de nosaltres s’enfronta. En Kilian sovint aporta un enfocament científic al seu entrenament i recuperació, i tot i que aprecio aquesta perspectiva, els meus embarassos m’han obligat a concentrar-me més a escoltar els ritmes naturals del meu cos.

És una oportunitat perquè una parella se sincronitzi d’aquesta manera, suposo.

Aquesta dinàmica ha creat una entesa mútua i un sistema de suport pels quals estic molt agraïda. Tots dos creiem en el poder de la paciència i la constància. Tant si t’estàs recuperant d’una lesió o passant per un embaràs, has de ser pacient amb tu mateix i confiar que el progrés arribarà amb el temps. La nostra experiència compartida com a atletes ens ajuda a comprendre les necessitats de l’altre. Si tinc un dia difícil o em sento superada, ell és la primera persona que em recorda que estic fent una gran feina. Aquest tipus de suport no té preu.

Per a tu, la decisió de tenir fills va ser planejada o la vas acceptar tal com va arribar?

Totes dues coses. Sempre he volgut tenir una família nombrosa i em vaig sentir preparada per a un canvi després d’anys en el món de l’esport. La meva primera filla va arribar quan jo tenia 32 anys. Mirant enrere, era jove, però va ser l’edat perfecta per a mi en aquell moment. Tenir fills d’edat propera també era important per a nosaltres per a la dinàmica familiar, especialment perquè sovint viatgem per feina. Volíem que els nostres fills es tinguessin com a companys durant els nostres viatges, i ha estat meravellós veure com es recolzen i s’entretenen mútuament.

I avui, com et sents sobre la vida que comportarà aquest tercer naixement?

La decisió de tenir un tercer fill va ser profundament personal, i sabia que tindria un impacte significatiu en la meva carrera. Al final, em vaig adonar que, si bé les fites esportives són gratificants, no són comparables amb l’alegria i l’amor de per vida que suposa fer créixer una família. No va ser una decisió fàcil. Sabia que significaria allunyar-me de l’esport durant un temps, i aquesta és una decisió difícil per a qualsevol atleta. Però sempre he cregut en la idea de seguir el meu cor, i el meu cor em va dir que era el moment adequat per expandir la nostra família. També em vaig adonar que la meva identitat no està lligada només al fet de ser atleta. Soc mare, companya i una persona amb somnis fora de l’esport. Adoptar aquesta perspectiva ha fet que l’experiència sigui molt més fàcil.

I quan deixes que parli l’atleta que portes dins, què diu?

He estat i sempre seré molt curosa en els meus retorns, perquè gairebé totes les corredores professionals que conec s’han lesionat després de l’embaràs. És bastant comú, perquè les hormones i els nivells d’estrògens baixen, i això modifica la densitat dels ossos. No vull lesionar-me. Només vull continuar corrent i entrenant, i sentir l’alegria de ser a l’aire lliure, competint o no.

Com a algú que podria estar aplanant el camí per als atletes professionals amb tres fills, sents la responsabilitat de compartir les teves experiències i inspirar els altres?

És una cosa en la qual penso. No conec gaires atletes d’alt nivell amb tres fills (somriu), per la qual cosa sento aquest viatge com una cosa emocionant i inexplorada. Queda per veure si podré continuar competint a un alt nivell o no, però em comprometo a compartir les meves experiències obertament. Crec que és important desafiar la percepció del que és possible per als atletes que també són pares, especialment mares. Si la meva història pot inspirar els altres a perseguir els seus somnis professionals i personals, seria increïblement gratificant.

Com veus el teu paper? Una pionera, una mentora?

No es tracta només de ser un exemple per a altres atletes. Vull mostrar a la gent de tots els àmbits de la vida que es poden tenir grans fites en múltiples àrees. No has de triar entre ser atleta o ser mare o pare. Pots ser totes dues coses. I encara que el viatge pugui ser més complex, val la pena.

Finalment, com veus la dona que eres quan tenies 20 anys, mirant tot el que has après des de llavors?

Quan tenia 20 anys, no m’imaginava que em convertiria en una atleta professional. Em vaig dedicar a la biologia i la sostenibilitat perquè eren les meves passions, i crec que aquestes decisions em van modelar. Em diria a mi mateixa que no m’estressi pel futur i que aprofiti cada oportunitat amb confiança. La vida té una manera de sorprendre’t, i és important estar obert a totes les possibilitats. Abans tenia por de fracassar o de cometre errors, però ara veig que en aquells moments de fracàs és on es produeix el major creixement. El fracàs no és el final.